Cartes al cel

Estimat Jaume:

Farà dos mesos que vam deixar de veure’ns. Dos mesos en els que no he pogut parar de pensar en nosaltres, en les nostres discusions forçades i en les nostres abraçades dolces i interminables. Farà ja dos mesos en què els nostres camins van prendre direccions diferents, decisions que, en teoria, ens farien ser més feliços. Però, saps què passa ? Que després d’aquest temps me n’adono que no és així. Et trobo a faltar, malgrat que poguessim passar la meitat del temps discutint per temes estúpids i és que, no sé com dir-te que, poc a poc, vas anar entrant en la meva vida i vas deixar una marca molt important, inesborrable.

Encara recordo quan ens vam conèixer. Jo estava jugant amb els més petits als jardins del la senyora Rosa. Eren les dotze del migdia d’un dia d’abril, en plena primavera. Les flors brillaven més que mai i els rajos de sol començaven a escalfar-nos la pell. Regàvem les flors i els vailets s’ho passaven d’allò més bé. Llavors vas entrar tu, tan alegre i elegant, i vas demanar-me per la direcció d’un veí amic teu. Va ser instantani. Vaig sentir un calfred i vaig tenir una sensació que mai més he tornat a sentir. Va ser com si en aquell precís instant totes les meves terminacions nervioses comencessin a treballar sense parar. Em vaig posar molt nerviosa i vaig contestar ràpidament i de manera totalment maldestre. Tot va anar molt ràpid. Em deuries veure molt enfeinada, nerviosa o simplement molt inquieta perquè vas preguntar-me de seguida si em trobava bé i vas donar-me el teu telèfon per si et necesitava. Fixa’t què irònic, oi ? I tant que vaig necessitar-te. Vam quedar passats uns dies i hi va haver una connexió immensa. Després de vàries quedades vaig accedir a sortir amb tu. Ja saps, a hores d’ara, que m’agradava fer-me la interessant però que, en realitat, estava bojament enamorada.

D’ençà que vam començar a sortir tot va anar genial, estiuejàvem a Palamós i feiem llargues excursions per tota la geografia catalana. Era feliç, i ho era amb tu. Els teus petons a mitja nit i els teus atacs de pessigolles eren la meva debilitat. Els teus missatges dient-me “t’estimo petita” quan arribaves tard de la feina o els teus petits detalls que em feien somriure día a día. Tot això es va desfer. Es va desfer com les espelmes, poc a poc, consumides pel foc ardent.

Amb trenta anys i una llarga vida per endavant et van detectar càncer de pulmó. Va ser un cop molt dur i a dia d’avui encara hi penso i no puc evitar començar a plorar. I és que encara havíem de fer moltes coses, teníem molts plans per endavant, moltes il·lusions, molta vida. I ara ja no queda res. Els nostres projectes, els nostres viatjes, les nostres criatures corrents per la casa. Tot  això s’ha acabat.

Sis mesos després de la detecció et van ingressar a l’hospital i poques setmanes després vas marxar. Els nostres camins es van separar i la meva vida es va trencar en mil trossos, però saps què? Que encara recordo la nostra promesa. Te’n recordes? La vam fer quan vas signar el full amb l’ingrés i jo, costi el que costi, penso complir-la. Vam prometre que mai ens oblidaríem l’un de l’altre, però que viuríem feliços la resta de les nostres vides, i així ho penso fer. Just com ens vam prometre. Tot i que la meva vida ara sembli buida sense tu, puc prometre que tornaré a ser feliç, encara no sé ni quan ni com, però tornaré a somriure per complir la meva paraula. No t’oblido. T’estimo i t’estimaré.

Dalt del cim

Com quan era petita. Pau absoluta. Silenci. Tranquilitat. Cap mena de preocupació. Pujar al cim de la muntanya més alta i cridar amb totes les teves forces. Respirar aire fred. Que les llàgrimes caiguin desesperadament quan el termòmetre baixa de manera sobtada. Sentir l’herba sota els peus. Moments de soledat. Escoltar el silenci més absolut, sentir només el que diuen els meus pensaments. Alliberar-se. La ciutat té massa perills. Massa gent amb doble cara, tot plegat massa complicat. Fugir d’aquestes situacions per ser feliç, per oblidar-te de tot el mal, de tot el rencor, de tota la venjança. Oblidar-te de tot principalment per una raó, per començar a viure. 

Mirar endavant

Ensorrar d’un crit tot allò que m’impedeixi ser feliç. Aquest és el meu objectiu. Enfonsar totes aquelles persones que creuen que sóc feble, petita, indefensable. Tots aquells que, per algun motiu o altre, pensen que fer-me mal és possible. S’equivoquen. I tant que s’equivoquen. Perquè el que sento no es pot descriure amb una sola paraula. És ràbia, indignació, pena, indiferència. Sentiments que no porten enlloc. Demostracions que només fan que fer-me més forta. Immune a tot. Desconfiada també, però al cap i a la fi, és aquesta manera d’actuar la única que em pot portar a ser feliç. Ignorant tot allò que no sigui bo per a mi. Demostrant-me que qui et fa mal no és qui vol, sinó qui pot. I a mi res ni ningú em farà mal. Si més no a partir d’ara. Perquè sí, pots entrebancar-te amb una pedra, i que aquesta et faci mal. Però saps què has de fer després ? Aixecar-te i prometre que mai més hi tornaràs a caure. Mai.

I és que, qui té poder per poder-te destruir és, una mateixa. Ningú més.

Renéixer

I de cop te n’adones. Te n’adones que res era com tu esperaves. Se t’escapa la situació de les mans i tu, que creies que tot seria perfecte, no pots fer res per evitar sentir-te confosa. No entens res. I és normal. Totes les promeses de cop es trenquen. Tots els plans s’enfonsen, i amb ells la teva seguretat. La sensació de felicitat penja d’un fil i només t’aferres a tu mateixa. Forta. Valenta. Esperançada. O això intentes creure. Estúpida per creure que la teva felicitat depenia d’algú. Algú que tenia el poder de destruir-te simplement amb les paraules. Algú que quasi ho aconsegueix. Algú amb el qual també vas compartir part dels teus petits moments. Moments que passaran a la història. Moments que només et serviran per aprendre. Perquè sí, només s’aprèn a base de lliçons. Tot i això hi ha una cosa que saps, i és que vals molt, i que res ni ningú podrà afirmar el contrari. Així que trenca amb tots els records, amb el passat, amb les promeses trencades, amb els petons, amb els missatges a mitjanit, amb les trucades fins a la sortida del sol,  amb els « et trobo a faltar petita », amb les passejades vora la mar. Trenca amb tot això. I trenca perquè aquell al qui li vas donar el poder de destruir-te amb el convenciment que no ho faria, ho va fer. Llàstima que no sapigués qui tenia al costat. Qui podia fer-lo feliç sense demanar res a canvi. Qui confiava completament en la seva paraula. Llàstima. Llàstima perquè tu no perds, perd ell. Perquè toca passar pàgina i no mirar mai més enrera. Toca pensar en què, potser, algun dia, aquell que va llençar al mar la teva confiança, ara se’n penedeix. Però, saps què? Que ara és massa tard. Que ara ets més forta encara. Que ara ets com et l’au fènix, indestructible. Ningú no et pot enfonsar. I que si alguna cosa has après d’aquesta situació, és que qui de veritat et mereix, et farà somriure. Per algun motiu o un altre. Tots els dies de la teva vida.