Cartes al cel

Estimat Jaume:

Farà dos mesos que vam deixar de veure’ns. Dos mesos en els que no he pogut parar de pensar en nosaltres, en les nostres discusions forçades i en les nostres abraçades dolces i interminables. Farà ja dos mesos en què els nostres camins van prendre direccions diferents, decisions que, en teoria, ens farien ser més feliços. Però, saps què passa ? Que després d’aquest temps me n’adono que no és així. Et trobo a faltar, malgrat que poguessim passar la meitat del temps discutint per temes estúpids i és que, no sé com dir-te que, poc a poc, vas anar entrant en la meva vida i vas deixar una marca molt important, inesborrable.

Encara recordo quan ens vam conèixer. Jo estava jugant amb els més petits als jardins del la senyora Rosa. Eren les dotze del migdia d’un dia d’abril, en plena primavera. Les flors brillaven més que mai i els rajos de sol començaven a escalfar-nos la pell. Regàvem les flors i els vailets s’ho passaven d’allò més bé. Llavors vas entrar tu, tan alegre i elegant, i vas demanar-me per la direcció d’un veí amic teu. Va ser instantani. Vaig sentir un calfred i vaig tenir una sensació que mai més he tornat a sentir. Va ser com si en aquell precís instant totes les meves terminacions nervioses comencessin a treballar sense parar. Em vaig posar molt nerviosa i vaig contestar ràpidament i de manera totalment maldestre. Tot va anar molt ràpid. Em deuries veure molt enfeinada, nerviosa o simplement molt inquieta perquè vas preguntar-me de seguida si em trobava bé i vas donar-me el teu telèfon per si et necesitava. Fixa’t què irònic, oi ? I tant que vaig necessitar-te. Vam quedar passats uns dies i hi va haver una connexió immensa. Després de vàries quedades vaig accedir a sortir amb tu. Ja saps, a hores d’ara, que m’agradava fer-me la interessant però que, en realitat, estava bojament enamorada.

D’ençà que vam començar a sortir tot va anar genial, estiuejàvem a Palamós i feiem llargues excursions per tota la geografia catalana. Era feliç, i ho era amb tu. Els teus petons a mitja nit i els teus atacs de pessigolles eren la meva debilitat. Els teus missatges dient-me “t’estimo petita” quan arribaves tard de la feina o els teus petits detalls que em feien somriure día a día. Tot això es va desfer. Es va desfer com les espelmes, poc a poc, consumides pel foc ardent.

Amb trenta anys i una llarga vida per endavant et van detectar càncer de pulmó. Va ser un cop molt dur i a dia d’avui encara hi penso i no puc evitar començar a plorar. I és que encara havíem de fer moltes coses, teníem molts plans per endavant, moltes il·lusions, molta vida. I ara ja no queda res. Els nostres projectes, els nostres viatjes, les nostres criatures corrents per la casa. Tot  això s’ha acabat.

Sis mesos després de la detecció et van ingressar a l’hospital i poques setmanes després vas marxar. Els nostres camins es van separar i la meva vida es va trencar en mil trossos, però saps què? Que encara recordo la nostra promesa. Te’n recordes? La vam fer quan vas signar el full amb l’ingrés i jo, costi el que costi, penso complir-la. Vam prometre que mai ens oblidaríem l’un de l’altre, però que viuríem feliços la resta de les nostres vides, i així ho penso fer. Just com ens vam prometre. Tot i que la meva vida ara sembli buida sense tu, puc prometre que tornaré a ser feliç, encara no sé ni quan ni com, però tornaré a somriure per complir la meva paraula. No t’oblido. T’estimo i t’estimaré.