Dalt del cim

Com quan era petita. Pau absoluta. Silenci. Tranquilitat. Cap mena de preocupació. Pujar al cim de la muntanya més alta i cridar amb totes les teves forces. Respirar aire fred. Que les llàgrimes caiguin desesperadament quan el termòmetre baixa de manera sobtada. Sentir l’herba sota els peus. Moments de soledat. Escoltar el silenci més absolut, sentir només el que diuen els meus pensaments. Alliberar-se. La ciutat té massa perills. Massa gent amb doble cara, tot plegat massa complicat. Fugir d’aquestes situacions per ser feliç, per oblidar-te de tot el mal, de tot el rencor, de tota la venjança. Oblidar-te de tot principalment per una raó, per començar a viure. 

Mirar endavant

Ensorrar d’un crit tot allò que m’impedeixi ser feliç. Aquest és el meu objectiu. Enfonsar totes aquelles persones que creuen que sóc feble, petita, indefensable. Tots aquells que, per algun motiu o altre, pensen que fer-me mal és possible. S’equivoquen. I tant que s’equivoquen. Perquè el que sento no es pot descriure amb una sola paraula. És ràbia, indignació, pena, indiferència. Sentiments que no porten enlloc. Demostracions que només fan que fer-me més forta. Immune a tot. Desconfiada també, però al cap i a la fi, és aquesta manera d’actuar la única que em pot portar a ser feliç. Ignorant tot allò que no sigui bo per a mi. Demostrant-me que qui et fa mal no és qui vol, sinó qui pot. I a mi res ni ningú em farà mal. Si més no a partir d’ara. Perquè sí, pots entrebancar-te amb una pedra, i que aquesta et faci mal. Però saps què has de fer després ? Aixecar-te i prometre que mai més hi tornaràs a caure. Mai.

I és que, qui té poder per poder-te destruir és, una mateixa. Ningú més.

Renéixer

I de cop te n’adones. Te n’adones que res era com tu esperaves. Se t’escapa la situació de les mans i tu, que creies que tot seria perfecte, no pots fer res per evitar sentir-te confosa. No entens res. I és normal. Totes les promeses de cop es trenquen. Tots els plans s’enfonsen, i amb ells la teva seguretat. La sensació de felicitat penja d’un fil i només t’aferres a tu mateixa. Forta. Valenta. Esperançada. O això intentes creure. Estúpida per creure que la teva felicitat depenia d’algú. Algú que tenia el poder de destruir-te simplement amb les paraules. Algú que quasi ho aconsegueix. Algú amb el qual també vas compartir part dels teus petits moments. Moments que passaran a la història. Moments que només et serviran per aprendre. Perquè sí, només s’aprèn a base de lliçons. Tot i això hi ha una cosa que saps, i és que vals molt, i que res ni ningú podrà afirmar el contrari. Així que trenca amb tots els records, amb el passat, amb les promeses trencades, amb els petons, amb els missatges a mitjanit, amb les trucades fins a la sortida del sol,  amb els « et trobo a faltar petita », amb les passejades vora la mar. Trenca amb tot això. I trenca perquè aquell al qui li vas donar el poder de destruir-te amb el convenciment que no ho faria, ho va fer. Llàstima que no sapigués qui tenia al costat. Qui podia fer-lo feliç sense demanar res a canvi. Qui confiava completament en la seva paraula. Llàstima. Llàstima perquè tu no perds, perd ell. Perquè toca passar pàgina i no mirar mai més enrera. Toca pensar en què, potser, algun dia, aquell que va llençar al mar la teva confiança, ara se’n penedeix. Però, saps què? Que ara és massa tard. Que ara ets més forta encara. Que ara ets com et l’au fènix, indestructible. Ningú no et pot enfonsar. I que si alguna cosa has après d’aquesta situació, és que qui de veritat et mereix, et farà somriure. Per algun motiu o un altre. Tots els dies de la teva vida.